Neix ‘Merkollande’

No per anunciat és menys extraordinari el triomf de François Hollande en les eleccions presidencials franceses. El que es presentava com l’ home normal s’ha convertit en el segon president socialista en 54 anys, amb l’únic precedent de François Mitterrand. El gir en la política francesa pot representar també un canvi a Europa.
Tan extraordinària com la victòria d’Hollande és la derrota de Nicolas Sarkozy, que passa a la història com el primer president en 30 anys que no aconsegueix renovar el seu mandat i s’equipara així a Valéry Giscard d’Estaing, l’altre que no ho va aconseguir des que existeix la Cinquena República. Curiosament, dos presidents amb similituds: joves, que es presentaven com a reformistes i més liberals del que és costum a França.
Sarkozy se suma a la llista d’11 dirigents que la crisi econòmica ha fet caure. Però la crisi no és la causa principal de la derrota de Sarkozy, sinó el seu estil de governar (omnipresent, omnipotent, hiperactiu, sovint vulgar, gens solemne) que va començar a irritar els francesos només un any després de la seva arribada al palau de l’Elisi.
El triomf d’Hollande significarà un canvi a França, on assajarà una nova socialdemocràcia (en el seu primer discurs després de la victòria d’ahir a la nit, va destacar que lluitarà per la justícia i la igualtat, dos dels grans conceptes del reformisme socialdemòcrata), encara que està per veure com s’adequarà aquesta pràctica política a una societat devastada per la crisi.
Hollande pot representar així mateix un canvi en la manera europea d’afrontar la crisi, ja que es passarà de Merkozy a Merkollande. «L’austeritat no pot ser una fatalitat» és la frase del primer discurs presidencial que resumeix aquesta nova orientació. Però abans haurà de convèncer Alemanya, i no serà fàcil.
Des d’abans de la victòria d’Hollande, s’observa un gir a la UE per compaginar austeritat i creixement i, com va admetre ahir a la nit el nou president francès, per a molts europeus la seva victòria haurà estat un alliberament. Però França, fins i tot sent la segona potència europea, no és tan decisiva com abans i s’haurà d’esforçar molt per doblegar la intransigència alemanya.