Patti Smith: «Segueixo interessada a actuar però el més important és escriure»

A finals dels anys 60, Salvador Dalí va travessar el
hall de l’Hotel Chelsea de Nova York i es va trobar amb una noia de vint any asseguda, amb un corb dissecat. El pintor es va dirigir a la desconeguda, li va posar la mà al cap i li va dir: «Ets com un corb, però un corb gòtic». Als 66 anys, Patti Smith segueix tenint l’aspecte d’aquell corb gòtic. El mateix nas superlatiu. El mateix aspecte androgin i elegant, en blanc i negre. A la seva melena, de la generació sense condicionador, hi ha alguns cabells blancs i diverses trenes.
Parla pausadament, amb una veu greu. Cita llibres, pintures, ciutats i viatges que l’han commogut. La noia nascuda a Chicago en una família treballadora, educada en la fèrria cotilla dels testimonis de Jehovà, segueix sent la gran mística del punk. Una dona viva, plena d’energia, preocupada pel drama del deteriorament del medi ambient.
Totes aquestes inquietuds es reflecteixen a Banga , el seu 11è àlbum d’estudi i el primer amb noves cançons en vuit anys, que surt a la venda al juny. Alternant ritmes melòdics, rock i balades clàssiques, Patti Smith, al llarg de 12 peces, recorda la desapareguda Amy Winehouse, celebra el seu amic Johnny Depp i medita sobre les conseqüències del terratrèmol del Japó.

–¿Per què aquest títol, Banga ?
–És el nom d’un gos que apareix en la novel·la El mestre i Margarida, de [Mikhaïl] Bulgàkov. És el gos de Ponç Pilat, el més lleial i fidel dels gossos en tota la història de la literatura. La idea d’amor i lleialtat és molt important per a mi.

–Ha dedicat una cançó, Amerigo , al viatge d’Amerigo Vespucci al Nou Món.
–Acabava de llegir una biografia sobre Amerigo Vespucci, que vaig comprar a l’aeroport per curiositat i el que hi vaig llegir es va fondre amb la música que havia escrit el meu contrabaix. El resultat és aquesta cançó sobre explorar, trobar i crear nous mons.

–És una manera molt peculiar de treballar la seva...
–No acostumo a planejar el que faré. Passa naturalment. Moltes vegades, quan tot està acabat, jo mateixa em pregunto com he arribat a aquest resultat (rialles).

–També s’inspira en la pintura, com en el cas de Piero della Francesca a Constantine’s dream.
–Vaig anar a fer un concert a Arezzo, a la Toscana, i havia tingut un malson, un somni apocalíptic. Vaig anar a una església a prop del meu hotel per buscar una mica d’assossec. Hi havia una pintura enorme. Era el fresc de Piero della Francesca. Em va commoure profundament.

–La peça dura 10 minuts.
–El meu guitarrista, Lenny Kaye, va compondre la música i jo vaig fer una improvisació, posant juntes totes les idees, sensacions i amenaces que sentia. És una cosa que faig sovint.

–Parlant d’amenaces, una altra de les seves cançons, Fuji-san , evoca l’últim terratrèmol al Japó.
–He escrit sobre el que va passar al Japó pel caràcter simbòlic de l’amenaça nuclear al país que va viure l’experiència d’Hiroshima i Nagasaki. És una pregària amb ritme de rock and roll, pregant-li a Fuji que protegeixi la gent i la perdoni.

–Les seves cançons tenen sovint un costat místic.
–Quan era molt jove era molt religiosa. Després vaig voler ser una artista i a la meva església em van exigir que decidís entre l’art i la religió. Era una decisió molt dura. Tenia 12 o 13 anys, però vaig elegir l’art. Potser no tinc una religió, però sí un sentit molt fort de Déu i reso a qualsevol lloc. És una cosa natural per a mi.

–¿Té algun model espiritual?
–M’agrada molt Sant Francesc d’Assís perquè era un home molt pur. La seva espiritualitat era molt natural, no estava subjecte a la pompa del Vaticà.

–Li ha dedicat This is the girl a Amy Winehouse.
–Era a Madrid quan em vaig assabentar que havia mort. No la coneixia però la seva veu era tan única i tenia tanta gràcia, era tan sofisticada, que vaig pensar que era una pena la pèrdua d’una persona així.

–Vostè és una artista molt diversa. ¿Què és el que més li interessa en aquests moments?
–Segueixo molt interessada en les arts visuals, a escriure cançons, a actuar, però el més important és escriure. Escric cada dia.

–Una novel·la de detectius, crec.
–Estic escrivint tres llibres al mateix temps. Un és la història de detectius; un altre, una novel·la de ficció i el tercer és una continuació d’ Érem uns nens (la biografia dels seus primers anys), però més enfocada en la música que a les arts i en Robert Mapplethorpe. No puc escriure una sola cosa, cada història ve d’una part diferent de mi.

–¿Què pensa de l’actual crisi econòmica i dels problemes que passem?
–El més terrible per a mi és la destrucció de la naturalesa. Estan desapareixent les colònies d’abelles que pol·linitzen les flors pels insecticides tan forts que s’estan utilitzant. Si arriba el dia en què no puguem pol·linitzar les plantes, si no hi ha més aigua potable, serà un desastre. Vinc d’una família pobra i l’economia no és el més important per a mi. Es pot sobreviure amb menys, però no podem sobreviure si no tenim aigua potable i aire net. Estic més preocupada per la desaparició de les abelles que per l’economia.