Viñales assenyala Cortese

Els petits segueixen sent els més fogosos, els que tenen més força, no sé si gana, però per descomptat que van al límit, a sac, no reparen en res ni en ningú. Bé, els de Moto2 tampoc van aturats, certament. Però a la categoria petita, ara amb motos que ronquen més, menys estridents de so que les llegendàries i velles 125cc («sonen com si fossin tallagespes», diu de broma el campioníssim Randy Mamola, amb veu de Joe Cocker), l’espectacle està igual de garantit, de vibrant.
És l’única categoria en què, en tres grans premis, hi ha hagut tres guanyadors: el català Maverick Viñales (Qatar), l’italià Romano Fenati (Jerez) i l’alemany Sandro Cortese (Estoril). En la calorosa i il·luminada nit qatariana va guanyar el gran favorit; sota les nuvolades de Jerez va triomfar, es va passejar, es va batejar el bambino italià i ahir, a l’assolellat traçat portuguès, va brillar un veterà alemany que pretén ser el nou Stefan Bradl, és a dir, nou campió.
La carrera, malgrat el soroll, merder, empentes, avançaments, estirades de frenada i alguna topada de carenats de les primers 10 voltes, va acabar sent un duel entre Viñales i Cortese, sobretot després que Fenati, que s’estava recuperant en un circuit totalment desconegut per a ell i que se li va entravessar des de divendres, fos abatut, llançat a terra, entre llàgrimes, pel francès Louis Rossi, un novell massa novell.
Un gran empipament
Cortese, que té com a mestre ni més ni menys que el finlandès Aki Ajo, el mateix tècnic que va fer Marc Márquez campió del món de 125cc, va deixar que Viñales portés el pes de la carrera durant 14 de les 23 voltes de què constava el gran premi. I, en l’últim gir, es van passar l’un a l’altre fins que, en una acció que el noi de Roses va qualificar (i mai més ben dit) com a «descortesa, molt descortesa» , va desplaçar Maverick Viñales a la gespa. Encara que el pilot català es va recuperar de seguida, ja no va poder superar-lo a la línia de meta, on Cortese li va treure 0.055 segons, és a dir, menys de mig metre.
No cal dir que Viñales, que ha vingut a aquest món a guanyar, va acabar amb un empipament de debò, per no dir una altra cosa. I ho va demostrar en la volta d’honor, en què gairebé dóna un cop a Cortese, dient-li que anés amb compte. Aquest «compte» el va tornar a repetir a la sala de premsa. «És possible que no perdés per aquesta maniobra. Ni tampoc pels doblats que m’he trobat a la línia de meta just quan iniciava l’esprint per intentar derrotar Sandro sobre la mateixa línia. És possible, però això és molt llarg i l’hi tornaré» . Ho va dir com ho pensava, amb els ulls serens i sense gestos d’indignació supina.