La Cleopatra errant

«Jo somiava envellir a la Rambla. Morir a la Rambla... I ja veus com em veig...», lamentava Esperanza Ramos dilluns al matí des del centre de la plaça de Catalunya, sota un sol rabiós i sense que la gruixuda capa de maquillatge platejat que li cobria la cara aconseguís ocultar la seva pena. Des de l’abril de l’any passat, ja fa més d’un any, quan va entrar en vigor la penúltima ordenació sobre l’exercici d’estàtua al passeig més visitat de la ciutat, Cleopatra –així és com tothom la coneix pel seu vestit de reina egípcia– deambula per Barcelona buscant el seu lloc. «Les primeres setmanes després de fer-nos fora, ens hi posàvem a la nit, a partir de les 10, que és quan s’acaben els torns legals
–i pensa que som estàtues, no molestem a ningú–, però la veu va anar corrent, cada nit venien més estàtues i al final la policia ens va acabar fent fora. Des d’aleshores vaig amagant-me tot el dia com una criminal. No li desitjo a ningú viure cada dia amb aquesta angoixa», es lamenta la dona.
Esperanza recorda el seu últim dia a la Rambla com si fos ahir. «Em vaig passar dues hores plorant darrere del quiosc. No m’ho podia creure. Després de 16 anys em deien que me n’havia d’anar. No vaig saber com reaccionar», narra.Més d’un any després, es troba en una situació semblant. «Segueixo llevant-me ben d’hora, vestint-me i recorrent la Rambla. Per passejar-hi no poden dir-me res. I, si algun turista em veu i es vol fer una foto amb mi, doncs això que guanyo...», se sincera la dona, que recorda que, en l’època «bona» de la Rambla, podia arribar a guanyar fins a 100 euros diaris. «Ara, en canvi, si trec 20 euros, ja en són molts», explica. Les passejades les aprofita per recollir suports en forma de firma. Ja en té 2.800 i assegura que no pensa parar fins que li donin una solució.
«Em presentaré a la nova selecció, però no tinc gaires esperances. Repeteixen el mateix sistema que l’altra vegada: valorar més els títols que l’experiència. Que l’art de cadascú», assegura.
Després del fracàs de l’exercici nocturn, Esperanza va buscar alternatives. Els dies que va durar la primera acampada de la plaça de Catalunya –la del primer 15-M– es va instal·lar allà. «Els indignats em van dir que no patís, que mentre ells estiguessin allà no deixarien que la policia em fes fora, i així va ser. Durant aquest temps vaig estar tranquil·la i, a més a més, jo els recolzo en la seva lluita; però, és clar, a ells també els van fer fora i vaig haver de tornar a buscar-me la vida. Una altra vegada», explica.
El filó del port
Fins a aquests dies en què ha tornat al (breu) oasi indignat, a més d’anar Rambla amunt, Rambla avall, Cleopatra ha trobat un petit racó al port, punt en què també es concentren molts turistes. «No és com abans a la Rambla, és clar, però és el millor lloc que he trobat. Encara que la situació és la de sempre. Cada vegada que veig una gorra de policia el cor se m’accelera i he de sortir corrent», apunta la dona, que assegura que la resta de les seves companyes, les altres 20 estàtues que no van aconseguir plaça en l’anterior concurs, han abandonat la ciutat, «que està impossible».
Encara que, de tot el que ha viscut aquest any, el que més li dol, assegura, és veure plaques buides. Els punts legals per exercir als quals els elegits no es presenten. «Això sí que em dol. I no saps com. Espero que s’arregli amb la nova norma», conclou poc esperançada.