El llamp

És probable que el dia 15 de maig del 2012 no passi a la història com una de les dates més destacades del segle XXI, però no hauria costat gaire que això succeís si el llamp que va impactar l’avió d’ Hollande hagués provocat una mena de magnicidi accidental. Imaginar la notícia ens podria conduir directament cap a la pell de gallina, si no fos que, de la gallina, no és que en tinguem només la pell: és tot el cos que viu esgarrifat. El viatge d’ Hollande a Berlín no és una metàfora, perquè les metàfores dissimulen o eviten el referent real perquè tot sigui més entenedor. Aquí no cal. Hem d’entendre que tot va tan de pressa i tot és tan urgent que el mateix dia que el president de França pren possessió amb tota la pompa de què és capaç la República, el mateix dia agafa un avió per visitar Merkel. Per calmar els mercats (francament excitats), perquè quedi constància d’on rau el poder polític (l’eix es manté), perquè parlar primer amb els alemanys a hores d’ara és ja tan tradicional a França com retre homenatge al soldat desconegut.
El llamp sí que funciona, en aquesta narrativa on vivim, com un missatge dels déus, com un avís. Les condicions meterològiques són l’adveniment poètic de la tempesta que cada dia és més perfecta. Aquesta nit, malgrat el cansament, no sé si Hollande haurà pogut dormir. Massa emocions, massa entrebancs, massa catàstrofe per ser el primer dia.