«Sense resoldre el passat, no hi haurà democràcia total»

Una nit, un grup de falangistes va irrompre a la casa de Valerico i el va arrencar del llit per l’únic delicte d’haver freqüentat la Casa del Poble. Ja no van tornar a veure’l. Fa 13 anys, el fill petit d’aquell jornaler, Fausto Canales Bermejo (Pajares de Adaja, Àvila, 1934), es va jubilar i llavors va disposar de més temps per estirar el fil. Ho explica per telèfon.

—Aquella mateixa nit vam sortir corrents, jo als braços de la meva mare, cap a la casa dels seus pares, els meus avis, a Pajares. Mai més vam tornar a entrar a casa nostra, al mateix poble, que va caure de vella. A la meva mare l’aterria.

—¿Sabien on el van enterrar?
—Al poble es deia que havien abocat les seves despulles, juntament amb les de sis persones més, en un pou sec del terme municipal d’Aldeaseca (Àvila). Per la transmissió del boca a boca encara circulava un altre rumor...

—¿Quin?
—Que el 23 de març de 1959, just una setmana abans que s’inaugurés el Valle de los Caídos, hi van traslladar els ossos de totes aquelles persones. Havien exhumat la tomba. En realitat, va ser una profanació, perquè no ho van notificar als familiars ni van demanar-ne consentiment.

—I van tornar a excavar la fossa.
—Ho vam aconseguir l’octubre del 2003, gràcies a la investigació que vam emprendre amb l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Valladolid. Vam haver de demanar permís als propietaris de la finca per reobrir-la, perquè el pou estava en un terreny de conreu.
—¿Hi van trobar res?
—Teníem la certesa que s’haurien deixat alguna cosa al pou, alguna pista. I, efectivament, hi van trobar un crani, una part d’un altre, alguna vèrtebra, botons, peces dentàries... I un didal. Un dels detinguts era una dona; es deia Flora.

—¿Les autoritats del Valle de los Caídos els han confirmat que les restes són allà?
—Sí. Els forenses de Justícia van fer un informe el setembre del 2010. Jo vaig assistir als treballs amb altres familiars. Es van haver de retirar els marbres, i quan acabaven d’inspeccionar un nínxol, tornaven a segellar-lo. Els ossos d’Aldeaseca estan dipositats a la cripta dreta, al pis primer de la basílica, darrere de la capella del sepulcre.

—Pretenen recuperar-los.
—Per donar-los una sepultura digna al cementiri de Pajares de Adaja, on els hem construït un monument. Pensi que, a la cripta on són, a l’entrada encara hi diu: Caídos por Dios y por España . El meu pare reposa al costat dels autors intel·lectuals del seu assassinat. És horrorós. Li asseguro que no tornaré a trepitjar el Valle de los Caídos.

—Va declarar en el judici contra el jutge Baltasar Garzón, ¿oi?
—Sí, com a testimoni. Almenys el judici va servir d’altaveu perquè tothom sabés què passava aquí, de com estem sent castigats. Altres països, com Alemanya, Bòsnia o la França de Vichy, han sabut resoldre el seu passat. I nosaltres, no. Mentre no es resolguin aquestes qüestions, no hi haurà democràcia completa; en concret, al Valle de los Caídos, no n’hi ha entrat ni un bri.

—¿S’ha esgotat aquí la via judicial?
—Sí, perquè la sentència que va absoldre Garzón per la causa del franquisme tanca el camí a les víctimes. El text diu que les lleis que permeten perseguir aquests crims no estaven vigents quan es van cometre. Però jo continuaré lluitant fins que em quedi lucidesa.

—Queda la querella argentina.
—Al conèixer la sentència de Garzón, el grup de Pajares ens vam unir com a querellants al procés obert l’abril del 2010 a Buenos Aires contra els crims del franquisme. Ja hem enviat tota la documentació a la jutge, que vindrà aquest estiu a prendre’ns declaració.

—Expliqui’ns ara la història del seu oncle.
—El germà del meu pare, després de la saca , va aconseguir fugir a Salamanca, on tenia la nòvia. I una vegada allà, no sabem si el van mobilitzar o va marxar voluntari a lluitar amb els nacionals . Vam saber que va morir al front de Brunete, però mai ens van entregar el cadàver.

—¿Com va trobar les seves restes?
—Mentre investigava això del meu pare al Valle de los Caídos, vaig descobrir que el nom del meu oncle figurava a la llista d’un trasllat fins a la basílica, el desembre del 1968, de les restes del cementiri de Griñón, un poble pròxim a Madrid. Els ossos són en una caixa, amb el número 10.672, a la cripta Àfrica.