Lorenzo vol l’herència

Va arribar, naturalment, en helicòpter. Era, és Michael Schumacher. Poca broma. Gran entre els grans. Dels grans que se’n van anar i han tornat. Vostès ja m’entenen. I va baixar del cel perquè alguna cosa hi deu tenir allà a dalt, un apartament o una cosa així. I va venir en autogir perquè el va portar Monster, aquella beguda reconstituent que, si no dóna ales, ho sembla. I va aterrar a la graella de MotoGP. I va saludar a tothom. I, després, se’n va anar al box de Cal Crutchlow, amb Randy Mamola, el murri que més en sap d’això (deu ser pels seus quatre subcampionats del món de 500 cc) i algú se li va acostar, a Schumi , és clar, i li va preguntar què li semblava que Casey Stoner, el campió, hagi anunciat la seva jubilació amb traïdoria i premeditació. «Doncs què m’ha de semblar, normal, però em sembla molt jove per deixar-ho. Ja tornarà. Vull dir que per córrer en MotoGP, que és duríssim, duríssim, has d’estar molt molt motivat i amb el cap al cent per cent en això. Si no, val més deixar-ho».

LORENZO VA VOLAR BAIXET / Es van apagar els semàfors. I, sota la pluja i sobre la cristal·lina i relliscosa pista de Le Mans, sobre el munt de bassals que flotaven al traçat francès (algú va pensar que el suposat i fals títol de patró de iot li serviria aquest cop a Dani Pedrosa, però no), van arrencar tots els cavalls i cavallers. I es va notar que n’hi ha amb més motivació i més... bé, això, amb més coratge, amb el cap més posat en les carreres que el bicampió australià.
Per exemple, aquell extraordinari Jorge Lorenzo (Yamaha), que va sumar la segona victòria (Qatar i Le Mans) després d’escapar-se, anar-se’n, volar, surfejar, sense títol per navegar sobre les aigües però més patró del Mundial que ningú. És més, arriba a Montmeló (3 de juny) com a rei de reis , amb vuit punts més que Stoner, vencedor de les dues altres carreres (Jerez i Estoril).
I això que Stoner no semblava estar pensant en Adriana, la seva preciosa dona. Ni en Alessandra, el seu nadó de tres mesos. Ni en el seu pare Colin, que li cuida la granja, les ovelles i li afina el rodet de la canya per anar a pescar allà a la seva llunyana Austràlia. Semblava que Stoner treballava per la causa, mentre que Pedrosa s’enfonsava en el fons del grupet perseguidor. Però Stoner no estava per suportar gaires estretors. I menys les procedents d’un afamat, d’un campioníssim, igualet, igualet que Schumacher, anomenat Valentino Rossi, que, com que plovia, va saber treure partit de la seva Ducati. «Quan te’n vas al llit i reses, i demanes que plogui, que plogui molt, és que estàs ficaten la merda, perquè si fóssim ràpids en sec no demanaríem que plogués». I va ploure, sí.

L’OBRA DE ROSSI / Mentre Lorenzo marxava de manera impressionant i va deixar les engrunes per a la resta (hi va haver cinc voltes, de la 10 a la 15, en què va treure quatre segons a Stoner i els altres), Rossi va decidir convertir la merda en nata, en tiramisú, en delícies de França. I ho va fer tan meravellosament, bé, com només ell sap fer-ho, que va semblar el Doctor de sempre, d’altres dècades.
Primer va lluitar amb Crutchlow, l’amic de Schumi i Randy, i després, o alhora, amb Andrea Dovizioso, tots dos amb Yamaha. A Crutchlow el va forçar tant que va acabar rodant per terra. I a Dovi simplement el va deixar enrere, enrere, enrere. «Vaig collar tant, vaig recargolar tant el puny del gas per allunyar-me d’Andrea que, de sobte, em vaig veure enganxadet a Stoner. I vaig pensar ‘ja que hi ets, intenta-ho’».
I mentre Lorenzo feia olor de guanyador, de líder, de favorit, Rossi esmolava les ungles. Hi va haver tres moments estel·lars. Dels dos primers, Stoner va saber i va poder recuperar-se’n, va sobreviure gràcies a la seva experiència. Però del tercer ja no. Va ser un avançament brutal de Rossi que va entrar (i sortir) a tota màquina de la xicana, gens fàcil. Stoner ja no es va poder recuperar. I va llançar la tovallola. ¿Com va fer dijous? No, aquell dia només va dir que ho deixava al novembre. No sembla que allò d’ahir fos el primer abandonament. No. Simplement es va trobar Rossi fent un pastís amb la merda. I quan algú com el Doctor es converteix en Ferran Adrià, oblidin-ho, som davant la reconstrucció del motociclisme. Obra de Rossi, amb firma de Lorenzo, que va estar per sobre dels núvols d’on va baixar Schumi . Sens dubte un dels grans.