El mantra fiscal

En el seu celebrat assaig No pensis en un elefant , el lingüista George Lakoff explica amb claredat que un dels objectius fonamentals dels partits polítics és mirar d’imposar el seu missatge en l’agenda politicomediàtica i evitar d’aquesta manera que els debats públics se centrin en els seus punts febles. Agafant aquest punt de partida, els dirigents de CiU han de ser efusivament felicitats perquè des de l’inici del mandat del president Mas, malgrat la crisi i les retallades socials, són altres dues les paraules que han presidit el debat polític: pacte fiscal.
Un mantra que fins i tot entre les files convergents és considerat, en privat, com un modern bàlsam de Fierabrás, com un comodí, una perfecta cortina de fum que tapa qualsevol debat per espinós que arribi a ser.
El penúltim exemple ha estat la tercera onada de retallades empresa pel Govern. En la mateixa compareixença en què Artur Mas va donar compte d’una nova tisorada per valor de 1.500 milions, va anunciar la convocatòria d’una cimera de partits. ¿Per parlar de les retallades? No, del pacte fiscal.
Dirigents de CDC i Unió assumeixen, sempre sense micròfons davant, que aquesta convocatòria és un exemple clàssic de cortina de fum. Mas va convocar la reunió, assenyalen, amb l’objectiu que l’acord sobre el nou finançament «agafi l’acceleració corresponent, i la manera d’aconseguir-ho és fent pinya» . Als pocs dies de l’anunci, el mateix Govern s’ha encarregat, públicament i privadament, d’anar diluint les expectatives. Però el missatge, les dues paraules màgiques, ja havia estat de nou llançat a l’aire.
A qualsevol hora i en qualsevol format, la qüestió apareix. Un exemple: a l’accedir a la web de CDC, els tres primers titulars a finals de setmana eren: «President Mas: el pacte fiscal ha de ser un canvi de model, no una evolució del sistema actual», «Jordi Turull: El pacte fiscal és la solució per curar la ferida que tenen les nostres finances des de fa 30 anys» i «Jordi Pujol demana al PSC que digui en quin camp juga en el debat del pacte fiscal».
A aquest entestament monotemàtic pertany la campanya interna a CDC per instruir 4.000 quadros territorials del partit sobre el dèficit fiscal i la necessitat d’aconseguir un model similar al basc.
El pla va fent efecte. Una anècdota sobre això: consultat sobre la retallada de 45 milions d’euros del Govern als ajuntaments (vegeu pàgina 18), més d’un regidor de CiU entenia que es tractava d’una tisorada del Govern del PP. A l’aclarir-li que no, que qui retallava era Mas, la resposta automàtica era: «Si tinguéssim el pacte fiscal això no passaria» . És el missatge que setmanalment llança el portaveu del Govern, Francesc Homs: «Si disposéssim dels recursos que genera Catalunya, hauríem de fer menys retallades» .
Encadenats
Per això, quan es pregunta als dirigents del Govern, per exemple, sobre la reunió entre el PSC i el PPC per pressionar CiU en relació amb el model de pacte fiscal, se’ls dibuixa un somriure d’entusiasme a la cara. Es lògic; es tracta novament de no pensar en el pacte fiscal de CiU… per acabar parlant-ne. Tan gran és l’afecció de CiU a aquesta bandera que quan es pregunta a destacats dirigents convergents què passarà si el Govern del PP diu que no al pacte fiscal, la resposta és: «Ens encadenarem a la porta del Ministeri d’Hisenda insistint en la proposta» .