La filla de l’alemany

La potent prosa de Herbjørg Wassmo (Vesteralen, 1942), una de les narradores més prestigioses de Noruega, atrapa sense pietat el lector, emociona, enfada, sorprèn i remou. En la seva reconeguda Trilogía de Tora , el colofó de la qual, El cielo desnudo (Nórdica), acaba d’arribar a les llibreries a Espanya, és capaç de transmetre, amb la màxima delicadesa però sense evitar tota la cruesa d’una història ambientada en els anys 50 i 60 en un poble pesquer del nord. Els traumàtics sentiments i la fortalesa d’una solitària i silenciosa nena d’11 anys i la seva evolució cap a la maduresa portant sobre les espatlles una doble vergonya: l’estigma de ser filla de la fugaç relació entre la seva mare i un soldat alemany durant l’ocupació nazi de Noruega, i el fet de ser víctima del que ella anomena «la perillositat», els abusos sexuals del seu padrastre alcohòlic.
«Tenir fills amb soldats alemanys es considerava traïció a la pàtria. Era una gran vergonya i provocava menyspreu, i fins i tot odi –explica Wassmo per correu electrònic–.
Després de la guerra, les anomenades putes dels alemanys i els seus fills van ser menyspreats i humiliats durant anys. Fins no fa gaire no s’ha aconseguit una reconciliació i una apertura sobre aquesta part de la nostra història, i amb el poble que la va ocasionar. Callar sobre les coses vergonyoses és un fenomen habitual».
La trilogia, del 1981, ja és al seu país un clàssic modern de gran intensitat narrativa que uneix odi i venjança, angoixa, por i culpabilitat, amor i amistat, sexualitat i mort. El primer títol, La casa del mirador ciego , que aquí va tenir una acollida molt bona fa un parell d’anys, va obtenir el Premi de la Crítica; el segon, La habitación muda , el dels Llibreters; i el tercer va ser coronat amb el Premi de Literatura del Consell Nòrdic. Wassmo retrata l’opaca atmosfera de la petita comunitat on es va criar fins a l’adolescència. «No es parlava gaire de sentiments. S’actuava i es mostraven a través dels actes. La meva àvia materna sí que parlava molt de sentiments. Igual que Rakel [la tieta de Tora]. Eren persones atípiques, diferents de la majoria».
Aquest no és l’únic element biogràfic que transpira la literatura de Wassmo, autora de la també popular Trilogia de Dina , portada al cinema el 2002. En la seva última novel·la, Cent anys (totes dues encara no traduïdes) parla de tres generacions de la seva família, i la «part més biogràfica» és la vida de la «nena Herbjørg», que carrega «amb una grotesca vergonya que no és seva, sinó del seu pare». Com li passa a Tora, «el silenci enverina» la seva vida, «al mateix temps que la converteix en una mestra de la dissimulació», afirma l’escriptora, que mai es refereix explícitament a l’abús. «Espiritualment tinc molt en comú amb ella. Jo comptava amb una xarxa social més àmplia i, abans que res, tinc una altra personalitat. Jo podia ocultar la meva vergonya, mentre que l’estatus de Tora, com a filla d’alemany, era conegut per tothom i implicava també la seva mare. Però conec el dolor de Tora i la seva capacitat per escapar del trauma a través de la imaginació. La imaginació et pot salvar la vida», sentencia.
Wassmo creu que no pot ajudar les víctimes amb aquests traumes, però sí que, amb el seu relat, els pot «proporcionar una cara i dir: ‘Mireu-me, he tirat endavant, la vergonya no és meva. ¡Lluitaré per la meva pròpia vàlua i pel meu orgull sobirà sobre el meu cos i la meva vida!’. Però el més important és comunicar-se, matar la vergonya a base de parlar sobre ella, o remetre-la a aquells a qui els correspon».
L’autora noruega, si bé opina que «és molt poc freqüent que la novel·la policíaca constitueixi literatura», i considera el thriller un entreteniment per a una estona, defensa que «la gent ha de llegir el que li doni la gana, mentre llegeixi. Sobretot quan són lectors joves que corren el perill de convertir-se en analfabets».