«En quatre anys hem viscut 10 dies difícils, això sí que és excepcional»

–Guardiola diu que vostè l’ha ajudat molt a entendre Messi.
–Al principi estava preocupat. Volia guanyar-se Messi perquè intuïa que aquell xaval, que llavors tenia 21 anys, era un diamant brutal. Preveia que el Barça dependria d’ell, i temia perdre’l. Era comprensible. El Pep va créixer pensant en la col·lectivitat, no només per ser centrecampista. Jo, en canvi, era com Leo a un altre nivell: sempre endavant, totes les boles a mi. Una ambició que el Pep va interpretar com a egoisme, erròniament. Vaig voler fer-li entendre que era ambició, que el Leo té una autoexigència tan alta de si mateix que transmet als altres aquesta exigència i és com un tsunami. És com un dimoni interior i no saps que el tens, ni el pots controlar. Això és el que l’ha portat a ser el millor de la història.

–I ni així se salva d’alguna crítica.
–Tenim una cosa única que hem de disfrutar, protegir i compartir. Keita el va definir de meravella un dia que semblava tristoi: ‘No li passa res, el millor jugador del món està vivint la seva vida’. I és veritat. Tots volem que el Leo sigui com nosaltres volem, segons els nostres estàndards: més obert, més afectuós, que parli 60 idiomes, que sigui 10 centímetres més alt…

–Alves va dir que si el Pep els demanava que saltessin per la finestra, saltarien.
–He estat en vestidors de tots els colors. Si em demanen dies difícils viscuts allà dins, són deu. Que en pugui recordar, cinc. Difícils de veritat, un o dos. Això sí que és excepcional. El que seria normal, després de quatre anys, seria recordar aquella baralla, aquella discussió…

–Mascherano reconeixia que el tècnic tenia respostes per a tot.
–He sentit més d’un jugador dient: ‘¡Quin cabró, ho ha clavat!’. Per exemple, a Wembley. Va ser una de les xerrades que més m’han impressionat. Mentre parlava, estava jugant el partit com si allà hi hagués Rooney. Davant de la pissarra, es movia d’un costat a l’altre, gesticulant… Si tancaves els ulls i l’escoltaves, ja estava dins del partit. Va passar tot el que va dir. Durant el partit, pensava: això ja ho he vist, ja ho he sentit, ja ho ha dit el Pep…

–Amb això i altres coses es va guanyar l’equip.
–El jugador valora que li donin respostes. Igual que treure les concentracions. No les va treure com un regal, sinó per l’avorriment. Això sí, els va dir: ‘Us demano que quan treballem ho fem amb la màxima intensitat, siguin 40 minuts, 50 o una hora’. Sempre han respost. També és molt difícil unir gent amb tant talent i tanta dedicació.

–Això deu haver ajudat a superar moments durs...
–Al Pep l’he vist plorar dues vegades, una de felicitat i una altra de tristesa. A Abu Dhabi tothom el va veure. Vaig notar que no es podria contenir, i em vaig apartar perquè es desfogués sol. I l’altra és quan em va trucar el primer cop per dir-me que Abidal estava malalt. No podia parar de plorar, no podia parlar...

–Han disfrutat d’intimitat i refugi a Sant Joan Despí.
–Una de les coses més encertades que va fer, als tres mesos. Em va demanar: ‘Digue-li al president que hem de marxar a la ciutat esportiva com més aviat millor perquè si seguim aquí ens farem mal’. Jo no sabia ni on era. Als jugadors al principi els va costar. Però ho va clavar. I no és perquè ens hàgim tancat i fugit del món real, com diuen alguns. Hem estat més protegits i l’equip ha pogut treballar molt més tranquil.

–¿Se n’anirà a Nova York amb ell?
–No. Em quedo a Barcelona.