Roman Karpuhin: «Em vaig posar davant d’un toro per entendre el perquè»

L’exmilitar soviètic Roman Karpuhin (Ucraïna, 1967) és un home que sempre intenta el que vol. Ha estat ballarí de campionat, torero filosòfic, actor de parc temàtic i pelegrí per amor.

–Vaig estar 10 anys a l’Exèrcit de l’aire de l’URSS i vaig arribar a capità. Durant la perestroika em van invitar a entrar en la seguretat federal del Govern, al grup especial antiterrorista. Vaig passar tipus de proves i en els dos anys que hi vaig ser em va tocar anar a Txetxènia... Un dia vaig rebre un permís per venir a Espanya d’entrenador de ball de saló esportiu.

–Un moment. ¿Un pilot ballarí?
–¡Vaig ser triple campió de Rússia de ball de saló esportiu! Jo volia renovar la dignitat dels oficials de l’època del tsar, que estaven obligats a tenir no tan sols experiència en el combat, sinó també en la vida. Vaig ser el primer militar que va sortir a ballar darrere del teló d’acer.

–Llavors era una raresa.
–Sí. El 1995, a través d’un programa de la Unesco, vaig acompanyar nens de Txernóbil a Albacete. ¡Em vaig enamorar d’Espanya! Vaig conèixer Manuel Amador, que era de família torera i em va invitar a l’Escola Taurina d’Albacete. Podia captar l’esperit taurí amb el pasdoble, però va ser el primer cop que vaig tocar una capa. Vaig tornar a Rússia preguntant-me: «¿Per què una persona arrisca tant i s’enfronta a un animal salvatge?»

–Sospito que va decidir donar-se una resposta.
–L’única manera era passant jo per l’experiència. Em van donar papers per treballar com a professor en una acadèmia de ball de València. Després em vaig instal·lar a Barcelona. Em vaig preparar un any, em vaig convertir en Finito de Moscú i vaig debutar el 2001 com a noveller a la Monumental amb companys de l’escola taurina. No m’ho van posar fàcil... No volien l’estrany torero rus.

–Una mica estrany sí que era.
–El meu objectiu no havia estat mai guanyar diners sinó buscar respostes. I vaig acabar entenent que el premi no són les orelles i la cua, sinó que, amb la faena, li descobreixes al públic la bravura i bellesa del toro, intentes el seu indult.

–¿Davant quants toros s’ha plantat?
–Això no es diu.

–Així, de manera orientativa...
–Diguem que davant d’una trentena, entre novells i toros.

–D’això no en vivia vostè, ¿oi?
–No. Vaig començar de vigilant en una empresa de seguretat. Després vaig ser xòfer de camions i operador de grues mòbils. Estic orgullós d’haver fet entrar una grua de 25 tones per la porta principal de la Sagrada Família i haver aixecat les figures. Però uns amics em van inscriure en una revista de ball, vaig trobar una parella de Badalona i vam guanyar el campionat d’Espanya. Vaig deixar els toros. També vaig tenir un fill...

–Això és donar la volta a l’arena.
–Però des que va néixer, fa 12 anys, vaig tenir problemes amb la mare. Una jutge va dictaminar la pensió que havia de passar i el meu dret a veure’l, però aquest dret no ha estat respectat. La magistrada, que va cometre errors judicials, va ignorar les meves reclamacions. Així que el 2007 vaig fer una vaga de fam de 68 dies davant dels jutjats de Cerdanyola. Gràcies a aquella acció vaig poder veure el meu fill –la relació ja s’ha normalitzat–, encara que vaig portar el meu cas a Estrasburg.

–I va tornar a Moscou. És on viu ara.
–Hi vaig tornar el 2008. El meu últim sou com a actor a Port Aventura no em permetia sobreviure. A Moscou també sóc intèrpret.

–No obstant, acaba de fer senceret el camí de Santiago.
–L’he fet per demostrar-li el meu amor al meu fill, per compensar-lo per tot el patiment que li he pogut causar. He caminat de San Juan Pie de Puerto a Santiago en 24 dies. Uns 45 quilòmetres al dia, amb una motxilla de 18 quilos. I l’últim tram, calçant unes sabatilles russes del segle VII. ¿Sap quina decepció he tingut?

–No senyor.
–Que no veus el Botafumeiro a la missa de 12 dedicada als pelegrins si no pagues 300 euros. I això després d’estar quatre cops a l’hospital per ferides greus als peus... Em van aconsellar abandonar. Però jo no podia deixar de caminar. A l’arribar, vaig plorar a llàgrima viva.

–La seva tossuderia no té igual.
–En la lluita pel meu fill he sentit que jo era el toro, i la vida, el matador. Provava la meva força interior. Però quan el meu fill, tot i no haver-lo vist en dos anys i mig, em va dir «pare t’estimo», vaig ser indultat. També he sentit que el Camí de Santiago m’indultava...