L’artista i l’amic futbolista

E l meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí». Semblava que el concert no havia acabat. L’emoció embargava els que van tenir la sort d’assistir a Verges (24 de març del 2007) a l’últim concert de Lluís
Llach. «Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts» . Les estrofes es repetien. «Recordo quan vas arribar amb els misteris dels senzills, els ulls inquiets, el cos altiu». Era part del seu públic el que cantava, el que sopava, ja de matinada, al Mas Pi, el restaurant on es venera pels segles dels segles el piano en el qual el cantautor va entonar les primeres notes de L’estaca .
¿Una nit trista? ¿Una nit alegre? Mai se sabrà quines eren les sensacions dels fidels que van assistir a l’últim concert. Molts van sortir de l’enorme carpa als afores de Verges convençuts que algun dia Llach tornaria als escenaris. Hi havia tants precedents en el món de l’espectacle, de la cultura i de l’esport... No obstant, el cantautor va complir l’amenaça i només en comptades ocasions (sempre al piano, mai amb la veu) ha reconfortat un escenari amb la seva presència. Divendres, al Palau Sant Jordi, amb el seu estimat Pep Guardiola, protagonista també d’aquesta història, va decidir tornar a actuar amb sentiment solidari per entusiasmar el seu públic en el concert de Les nostres cançons contra la sida .
Un matí de novembre (2008), Llach va arribar, gairebé d’incògnit, a Barcelona. El seu celler del Priorat (Vall Llach, vins exquisits encara que, curiosament, el seu propietari sigui abstemi) patrocinava l’elecció de noves veus per a la Cançó. Ell no es va voler perdre l’entrega de premis i per això es va estranyar, al final de l’acte, quan un periodista d’esports literalment el va assaltar. «¿I què hi fa un periodista d’esports en un acte com aquest?» . Llach estava sorprès. «Volíem fer-li una entrevista… però no per parlar del Que tinguem sort o d’ Abril del 74 , sinó per parlar del Barça» . El silenci de Llach, de només uns segons, es va fer etern. En aquells instants el menys sorprenent hauria estat un «no, gràcies» . Però ell va somriure. «A mi m’encanta parlar del Barça. I és curiós. Mai m’han demanat entrevistes d’aquest tipus. ¿Quan va bé que ens vegem? ¿La setmana que ve a Parlavà?» .

L’internat de Barcelona
Anant cap a l’Empordà, buscant la casa del cantautor, la música de Llach va tornar a sonar com un record pròxim. El matí plujós del 9 de desembre del 2008 va descobrir una masia de Parlavà envoltada d’un mur. Es trucava al timbre. I allà no hi havia ningú. No contestava ningú. Cada cotxe vell i petitó que s’acostava era com un cant de Konstandinos Kavafis. ¿Era ell? Quan ja s’havia perdut l’esperança va aparèixer un tot terreny d’última generació. Sí. Era ell al volant. «Perdoneu –es va excusar– havia anat a Palafrugell a comprar pinso per al gos i m’he entretingut» . Llach va obrir alguna cosa més que la seva casa, inspiració per a les seves lletres i ànim per a la seva música. Va obrir l’armari dels records i va presentar el petit Lluís enviat pels seus pares, mig segle enrere, a un internat de Barcelona. Llach es va veure, molt abans que decidís integrar-se en Els Setze Jutges , escoltant en una ràdio de metge com el seu idolatrat Zoltan Czibor cor-
ria per l’extrem esquerre del Camp Nou, que s’acabava d’estrenar.
I es va tornar a situar en la seva joventut per explicar que, després de deixar l’internat i decidir-se (més per l’interès familiar, el del seu pare, que curiosament era de l’Espanyol) per la carrera d’Enginyeria, se’n va anar a compartir amb altres estudiants de Girona un setè pis a la Riera Blanca cantonada amb la travessera de les Corts. Des del lavabo només es veia l’última fila de la grada del Camp Nou i s’intuïa com anava el partit segons la reacció dels aficionats. Aquell lavabo va tenir també la seva cita amb la història de la Cançó. Allà li va arribar la primera inspiració: «Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar». Entre les emocions que li arribaven des del Camp Nou, Llach va començar a escriure L’estaca .
«I te n’aniràs a França, maleta plena de records». Llach es va exiliar a París i va aparcar durant algunes dècades la passió futbolística gairebé fins que va conèixer un jove talent (un «atleta» , com ell el va anomenar) de Santpedor. Llach va anar als estudis de TV-3. Allà hi havia, casualment, mig Dream Team. Guardiola se li va acostar. «T’he de demanar un favor» . «Vaig pensar: potser vol que li canti una estrofa de L’estaca o Amor particular per enamorar la Cristina, que llavors era la seva nòvia» . Es va equivocar: «Vull conèixer Martí i Pol» .
Aquell matí plujós de finals de tardor del 2008 Llach va descobrir les habituals tertúlies en què parlava del Barça amb el poeta i la
imatge del futur entrenador recitant els versos que Martí i Pol escoltava somrient. Va parlar del «ratolí Messi» i de com es comunicava habitualment amb Guardiola a través de SMS. Per això, el Pep li va fer saber, mentre Llach
era al Senegal, que la cançó amb què el tècnic havia estat homenatjat en el comiat del Camp Nou ( Que tinguem sort ) es va situar el mes passat en el número u de descàrregues per iTunes. Llach va celebrar la notícia des de l’Àfrica. Divendres es van retrobar. I en un escenari.