¿De què examinarem enguany?

Tinc un nét superdotat, ho diuen els psicòlegs. Als vuit anys, l’intriga la densitat de Plutó i la sorprenent abundància de potassi als plàtans. Entra a internet, cerca informació i l’estudia per tal de reflexionar-hi després. Si hagués nascut vint anys enrere, seria igualment superdotat, però no podria accedir a aquestes informacions, de manera que raonaria de forma diferent.
Vam creure que internet disminuiria la bretxa cultural. L’augmenta. Tothom pot accedir a la informació, pocs ho fan. La majoria navega per entretenir-se o per intercanviar banalitats. El resultat és que els àvids de coneixement arriben més lluny que mai, però la majoria es queda on era. O més enrere, perquè la comoditat del mitjà desincentiva l’esforç, que ja no és vist com un valor.
Al contrari, fa nosa. Els joves assisteixen a classe com qui veu la televisió o va al cinema. Quan s’acaba la pel·li, tornen cap a casa. Es pensen que anar al col·legi o a la universitat ja és estudiar. Com mai abans, els professors els inunden de llibres, documents i facilitats. És pitjor. Tot allò passa per les seves mans o pels seus ulls sense desencadenar processos abstractes, ni a penes mecanismes de retenció. Les avaluacions continuades empitjoren el panorama: si expliques el film que acabes de veure, ja superes la prova. Així no s’aprèn cinema. Ni res.
El professorat sembla més preocupat a passar les inspeccions que a redimir els alumnes de la ignorància. Algú ho havia de dir. El mercat comença a omplir-se de professionals que no saben gran cosa (bé que dominen totes les màquines). Saber, costa.
És el resultat d’un exercici laboriós que cal iniciar en la infantesa i mantenir tota la vida. L’objectiu de l’educació no és entretenir la canalla, ni tenir-la contenta. Tampoc torturar-la, és clar. És dotar-la de valors (entre els quals l’esforç i el sentit crític), desenvolupar la ment i transmetre coneixements. Tocar botons d’Iphone no basta. Ni als superdotats.