Hopper

Caldrà anar a Madrid a veure al Thyssen l’exposició més important d’ Edward Hopper que s’ha fet mai a Europa. Un hopper , vist de prop, genera una atracció indiscutible, irresistible. Té la capacitat inusual de convertir l’espectador, aquell que contempla l’obra, en una part de l’obra mateixa. O, dit d’una altra manera, mires un quadre de Hopper i ets una dona que seu en l’habitació d’un hotel o una noia que fa d’acomodadora en un cinema o una colla de desvagats que prenen el sol, quasi cadàvers, en una esplanada tòrrida. És una experiència artística única perquè, a més a més, la majoria de peces del pintor ens han arribat a través de tots els suports imaginables. Les hem vist en portades de llibres, en pel·lícules, en pòsters, en il·lustracions sobre el tipus de vida americà, sobre la depressió i la soledat, sobre el pes de la pròpia consciència. I, de cop, enfrontats a la creació original, tot i tenir-la apresa, tot i saber-ne tots els detalls, ens deixem enlluernar de nou, ara davant del traç figuratiu que no és només construcció d’espais sinó elaboració d’històries.
Hopper és també literatura, i atrauen, en aquest sentit, les descripcions que el pintor i la seva dona fan dels quadres, dels esbossos que incorporen a la llibreta on anoten les dades de les vendes. Cap paraula no podrà igualar una figura de Hopper, però és en les paraules on també s’amaga el seu esperit.