Objectiu: un Estat i una Hisenda propis

Catalunya pateix un dèficit fiscal insuportable i injust. Consegüentment, aconseguir que disminueixi ha estat i és un objectiu fonamental per aconseguir que la nostra economia i les nostres empreses puguin ser més competitives, per poder créixer d’una manera sostenible i per poder millorar els serveis socials bàsics i el benestar de la gent. Tanmateix, el pacte fiscal, entès de forma equivalent al concert econòmic, és avui en dia molt difícil. Vàrem perdre la primera oportunitat, i la més important, quan no vàrem aconseguir-lo amb la Constitució espanyola, com sí que varen fer els bascos. Vàrem perdre la segona oportunitat quan no vàrem ser capaços d’aprovar a Madrid l’Estatut del Parlament del setembre del 2005 perquè, de fet, significava una reforma important de la Carta Magna vigent. Ara bé, anem amb compte que no acabem tenint un pacte fiscal però descafeïnat, i que tindrà molt poc a veure amb el concert econòmic.
El 2009, el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el que es recapta a Catalunya mitjançant els impostos i que se’n va a Madrid menys el que torna d’allà en forma de despeses a Catalunya– (la nostra aportació a la solidaritat) oscil·lava entre més d’11.200 i més de 16.400 milions d’euros anuals, o sigui, entre el 5,8% i el 8,4% del PIB català, i entre els 1.500 i els 2.300 euros per persona, segons el mètode escollit per calcular-lo. Aquest espoli fiscal de Catalunya, que no es pot comparar amb cap altra regió europea ni del món desenvolupat, especialment les que tenen un nivell de renda per càpita similar, limita la nostra capacitat de creixement, les possibilitats de tenir empreses més competitives, i les possibilitats d’un nivell de vida i benestar de la població més elevats. Imaginem-nos tot el que podria fer el nostre Govern o el nostre sector privat amb aquests diners. O amb una part.
La disminució del dèficit fiscal era un objectiu molt principal de l’Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre del 2005. Val la pena rellegir-ne el Títol VI i algunes disposicions addicionals i finals: hi trobem bilateralitat amb l’Estat, sobirania financera en els ingressos i la clau de la caixa , i també en les despeses, referència explícita a la reducció progressiva del dèficit fiscal i a l’equiparació gradual als resultats de les comunitats autònomes que tenen concert econòmic. Això va saltar pels aires per l’oposició del PSC i del PSOE, pel nerviosisme d’algunes forces vives de la burgesia catalana, i pel pacte de Mas amb Zapatero, el 21 de gener de 2006, retallant l’Estatut del Parlament, especialment en l’àmbit del finançament.
Però la disminució important del dèficit fiscal continua essent un objectiu fonamental. Per això és important que el principal partit del país, Convergència i Unió, es presentés a les eleccions al Parlament del 2010, així com a les del Congrés del 2011, amb la reivindicació del dret a decidir i d’un model de finançament propi, el pacte fiscal, com el concert econòmic. Però, ¿què és el pacte fiscal? Per ERC significa un model semblant al concert econòmic basc (conveni a Navarra). I sembla que per ICV, també. El PSC va presentar el seu model de pacte fiscal, que coincidia, en gran part, amb el model de finançament vigent. Fins i tot el PP ha parlat, tímidament, de pacte fiscal. ¿I què en diu CiU, el partit que ha de liderar el procés? Sembla que el concert econòmic és també el camí escollit en la seva proposta de pacte fiscal: «Un model de finançament singular per a Catalunya –fora del sistema de règim comú i de la negociació multilateral– de característiques similars al règim de concert o conveni».
Qüestió bàsicament política
Recentment, el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement a Catalunya (CAREC) ha esmentat els motius principals que justifiquen el pacte fiscal, així com els seus components o característiques principals: el pacte fiscal es troba dintre del marc constitucional, requereix una relació bilateral entre l’Estat i Catalunya, i «considera, majoritàriament, que un model inspirat en el concert econòmic és el millor sistema per assolir-ne els objectius». Pretén fer un informe tècnic que, segons les seves paraules, «no és l’expressió d’una reivindicació, sinó el plantejament d’una fórmula racional de relació econòmica amb l’administració central».
Tanmateix, el pacte fiscal no és principalment una qüestió econòmica ni jurídica. És un tema bàsicament polític, que depèn d’una negociació i un acord polítics. Per exemple, es demana una relació bilateral Catalunya-Espanya, però de moment tenim una relació multilateral a través de la LOFCA (amb l’excepció dels territoris forals). O es diu que la Constitució permet el concert/conveni perquè ja el tenen els territoris forals. Però no és el mateix que el tinguin aquests territoris relativament petits que no que el tingui Catalunya, amb un pes de la població i del PIB en el conjunt d’Espanya molt més elevat, en termes absoluts i relatius, i amb una influència sobre un territori molt més ampli, amb la mateixa llengua, la mateixa cultura i unes relacions econòmiques i socials importants. Aquests temes, fonamentals i previs, requereixen un acord polític, i només després es podran abordar els elements tècnics, siguin econòmics o jurídics. I amb sinceritat, no crec que ni el PP ni el PSOE estiguin disposats a permetre que Catalunya tingui un concert econòmic de veritat (una altra cosa seria un concert de fireta al qual s’anomenés pacte fiscal). Crec que el temps del concert econòmic ja ha passat i no l’hem aconseguit. I hauríem d’anar amb compte a insistir-hi ara com el gran objectiu que ens resoldrà els nostres problemes com a país, perquè podríem crear una gran frustració en molta gent.
L’objectiu avui ha de ser tenir una hisenda catalana pròpia a partir de tenir un Estat propi. L’estratègia que s’ha de seguir és la que ens permeti aconseguir l’Estat propi per al nostre país. Un objectiu difícil que requereix una estratègia clara, comunicar-la adequadament, molta fermesa, molta feina per anar avançant en la consecució d’una majoria social i política que li doni suport, i molt treball per teixir complicitats internacionals tan àmplies i sòlides com sigui possible. I després de l’acumulació de forces caldrà fer una consulta popular per validar i donar suport a la constitució de l’Estat propi i, conseqüentment, poder tenir una hisenda pròpia. I negociar amb tothom que calgui.
I mentrestant, i això no és pas contradictori, hem de continuar reivindicant el pacte fiscal/concert econòmic, però en el marc de l’objectiu de la hisenda pròpia. Com hem de continuar demanant que l’Estat espanyol compleixi fil per randa el que està previst en l’Estatut actualment vigor.