La cobla es transforma

ACatalunya hem obert les portes a tota world music, hem integrat el flamenc fent-lo nostre, i mirant cap endins, hem fet de la rumba una senya d’identitat. ¿És l’hora, finalment, de la cobla, una forma musical que molts encara relacionen mentalment amb sonoritats estridents i anacronismes comarcals? Això es podria deduir observant la programació de dos venerables festivals, el de Porta Ferrada i el Grec, que hi han recorregut per donar impuls al tram inicial de les seves noves edicions.
La mostra de Sant Feliu de Guíxols ofereix avui l’actuació de la Cobla Catalana dels Sons Essencials, capitanejada per Marcel Casellas, i demà, tot un clàssic, La Principal de la Bisbal. I el Grec obrirà les portes demà a l’amfiteatre de Mont-juïc amb la trobada de Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi, una formació que ha fet parlar amb la seva política de col·laboracions i fusions, entre elles les de Roger Mas, Névoa i Niño Josele.
¿Es pot dir objectivament que instruments com la tenora o el flabiol siguin grinyolants o desagradables? «És un clar exemple de prejudici», sentencia Marc Timon, tible solista i compositor de la Cobla Sant Jordi. «A vegades veus joves passant per davant d’una cobla i tapant-se les orelles com si els hagués d’explotar el cap. I després se’n van al Sónar a destrossar-se l’oïda amb ritmes electrònics», apunta. Casellas coincideix. «En la salsa, per exemple, també hi ha trompetes estridents».

‘BIG BAND’ CATALANA / Encara que està vinculada a la sardana, la cobla és una formació que pot abordar qualsevol repertori. Una big band a la catalana. «L’únic que canvia és que no hi ha saxos, sinó tibles i tenores», assenyala Timon, un músic de 32 anys que diu que se sent «l’ enfant terrible de la cobla» per les seves opinions i gustos heterodoxos. Creu que aquest entorn musical està molt « encarcarat », es declara influït pel funk, el soul i el jazz (fa dos anys va estrenar la seva Missa funky per a cobla) i és partidari d’aplicar un net traç quirúrgic que separi aquesta música del seu univers de connotacions ideològiques com a mesura imprescindible per ampliar públic. «Se’m fa estrany que gent d’arrel castellanoparlant no s’acosti a la cobla perquè pensi que és una música de reivindicació catalanista», lamenta. I observa el model flamenc de reüll. «Ho han fet molt bé. En cert moment es van recollir els cabells, es van fer una cua, es van vestir de negre i van sortir a actuar asseguts en cadires al Palau. Tocant la mateixa música que abans tocaven al carrer».
La Sant Jordi i Pascal Comelade oferiran una versió ampliada del disc que van publicar l’any passat, en què reinventaven composicions del pianista rossellonès. Marcel Casellas, per la seva part, va aplicar electrònica a la cobla al capdavant de La Principal de la Nit i, ara, amb la Cobla Catalana dels Sons Essencials, utilitza la cobla per tocar rumbes, havaneres o revisions lliures, amb aires orientals, del tòtem sardanista Pep Ventura. Músic amb trajectòria (Orquestrina Galana, Joan Isaac, Mesclat), Casellas exerceix de teòric ambiciós. Especula sobre l’anomenat repertori esporogen (derivat d’«espora», cèl·lula vinculada al cicle biològic dels bolets). «És el repertori de ritmes catalans com la rumba o el ball pla . Un conjunt de músics volem promoure que substitueixin, als bars i clubs, gèneres com el reggae o la salsa», explica. A Porta Ferrada presentarà, amb l’Esbart Joaquim Ruyra, el muntatge dad.exe (Dret a decidir, executable).
En aquest escenari, la cobla
La Principal de la Bisbal té aspecte de transmissora de la tradició i l’ortodòxia. ¿És així? «Tradició, sí, perquè l’any que ve complirem 125 anys, però ortodòxia, no. Nosaltres també hem fet fusions, encara que defensem que la cobla tingui una entitat pròpia i pugui ser protagonista única d’un espectacle», assenyala el seu director, Francesc Cassú. Molt establerta al circuit de festes majors, a Porta Ferrada estre-
narà una versió coral de Juny , de Juli Garreta, amb la Polifònica de Puig-reig.
Seva és una altra versió de la cobla, una forma musical que, com deia mesos enrere Roger Mas, «se
situa entre el món culte i el salvatge».