Més conscients des de fora

Quan un veu la condescendència amb què durant molts dies s’ha acceptat dins del PP aquell famós «que es fotin» pel qual encara no ha dimitit ningú; o la lírica macroeconòmica amb què es mira de solucionar el que acaba posant en seriosos problemes milers de famílies (¿saben que determinats malalts de VIH han deixat de rebre tractaments?); un comença a entendre que la consciència social que en principi no estava normalitzada en la societat espanyola creix de manera inversament proporcional entre la ciutadania i dins de les institucions.
L’última canallada coneguda té a veure amb el finançament irregular de CDC, sobre el qual el president Artur Mas no donarà explicacions al Parlament gràcies a ERC i sobre el qual s’estan fent malabarismes sintàctics per justificar que, en qualsevol cas, tot ha estat pel bé del país (¡com si riure’s a la cara dels altres fos divertit!). Seria una llàstima, i un mal símptoma, que una cosa conceptualment tan interessant com «la casa gran del catalanisme» s’acabi convertint en «la caixa gran del catalanisme», com em suggereix una bona amiga.
Davant de tot això, no podem resignar-nos i complir el paper de la protagonista de Melancholia . No podem limitar-nos a veure des d’una cadira com s’acosta un meteorit que acabarà destrossant el món, resignats i coneixedors d’una mort prematura. I per això, no podem deixar passar molt temps més a l’hora de denunciar sistemàticament les indignitats amb les quals estem convivint i, sobretot, no podem renunciar a buscar col·lectivament els incentius que, ni que sigui per una mera qüestió de supervivència, necessiten tenir aquells que acaben decidint el curs de la història per canviar la seva manera de relacionar-se amb el món.