Homes bons

Un enterrament, a l’estiu, és més trist. Hi pot haver tardes d’hivern desolades i matins obscurs de tardor. També el neguit de la primavera que s’alça mentre s’enfonsa el món als nostres peus. Però un enterrament quan el sol és inclement es converteix en brasa, com les pedres antigues de l’església on dimecres van oficiar el funeral d’un amic. Exagero: un conegut. Avui en parlo no pas per l’afany de convertir aquest espai en un obituari. Era una persona que treballava en el servei de manteniment d’un poble petit i no presentava cap de les característiques que, de costum, tenim en compte per escriure una necrològica destacada. Era senzill, discret, normal. Això sí: duia, tot l’any, sense descans, una gorra amb l’escut del Reial Madrid que, en el meu cas, empenyia més a la distància que no pas a l’amistat. Fins que hi parlaves. Fins que veies que allò (aquella evidència constant) no era sinó un decorat. Reia amb un nét que era del Barça i no apostava pel neguit sinó per la placidesa i la concòrdia. Fa un mes, em va convidar a unes olives que ell mateix havia macerat i a uns seitons en vinagre fets també per ell. No en parlo perquè sí. Era un home bo, com els «justos» d’aquell poema de Borges , els que conreen un jardí i s’estimen més que els altres tinguin raó. « Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo ». La bondat passa una mala època. I és per això que en parlo.