José María Íñigo: «Els culpables sempre són els altres»

–¿Podria resumir la crisi en un tuit?
–Vivim una situació econòmica penosa, a què ens han portat incompetents coneguts i desconeguts, deixant-nos en una ruïna lamentable.

–¿Com li explicaria la prima de risc a un nen de 6 anys?
–Com que no som de fiar, no ens fien.

–¿Deixaria els seus fills un estiu amb Angela Merkel?
–I tant, segur que n’aprenen molt.

–Si només li quedessin tres euros, ¿en què se’ls gastaria abans, en salsitxes de Frankfurt o en iogurts grecs?
–Els tiraria al cap d’algú que jo sé.

–Si demà rebés una herència de 300.000 euros, ¿què en faria, els portaria al banc, els guardaria sota el matalàs, compraria una casa o els invertiria en deute sobirà espanyol?
–Pagaria deutes, els que pogués. I la resta, que s’esperi.

–Reflotar Bankia ens costarà 500 euros a cada ciutadà. ¿Li sembla bé? ¿En què preferiria gastar aquests diners?
SEnDAbans em compraria un ordinador nou.

–¿Té por que l’euro desaparegui? ¿Com creu que l’afectaria?
–¡I jo què sé! Aquestes decisions estan lluny del meu enteniment d’home de lletres.

–¿Què el mosqueja més, que li apugin 100 euros els impostos o que li abaixin el sou 100 euros?
–El que em mosqueja més és que canviïn d’opinió cada mes, que no sàpiguen exactament què s’ha de fer, o almenys que faci aquesta sensació, i que contribueixin a aquesta situació de malestar públic tan incòmode.
–¿Qui ens ha ficat en aquest em-
bolic?
–Entre tots la van matar i es va morir tota sola. Els culpables sempre són els altres.

–¿Què ha entès i què no entén encara de la crisi?
–Només conec la meva crisi: contractes que no es compleixen, salaris que es redueixen a la meitat, pagaments que no es realitzen. Com veu, un panorama idíl·lic. Vivim al paradís de Murphy.

–¿Què comenta sobre aquest tema quan parla amb els amics?
–No acostumo a parlar-hi ni de política, ni d’economia, ni de religió.

–¿Quin és el disbarat i l’encert més gran que ha sentit sobre economia els últims anys?
–El disbarat més gran, això que «es veia venir i ningú ho va veure». ¿L’encert? Cap, que jo sàpiga.
–¿Qui és l’heroi de la crisi?
–Els soferts ciutadans, és clar.

–¿I qui és el dolent?
–El que posa en marxa les mesures per sortir de la crisi. En aquest cas, el president i el seu Govern, encara que segurament fan el que s’ha de fer. Crec que qualsevol president faria el mateix en aquesta situació.

–¿Té la sensació que el pitjor ja ha passat, o creu que ens esperen encara els tragos més amargs?
–Em temo que el pitjor encara ha de venir. Queda la durada de la crisi fins a sortir-ne, si alguna vegada aconseguim sortir-ne.

–¿Com porta conviure amb tantes
notícies econòmiques negatives?
–Malament, és clar, fins que arriba un moment en què les sento com qui sent ploure. Últimament passo dels noticiaris. No vull que ningú m’ajudi a amargar-me encara més la vida.

–En els anys de vaques grasses, ¿va prendre alguna decisió econòmica de la qual s’hagi penedit?
–La de jugar alguns diners a la borsa. Ho vaig perdre tot.

–Si tingués 20 anys i estigués a l’atur, ¿emigraria?
–Segurament sí, als Estats Units.

–¿Per què creu que els països del nord d’Europa no es fien dels del sud?
–No ho sé, però si és així, deu ser per algun motiu. Un país on els treballadors tallen la seva jornada laboral per anar a menjar-se un entrepà i després baixen set vegades al carrer per fumar un cigarret, i abandonen el lloc de treball més d’una hora diària entre una cosa i l’altra, fa sospitar.

–¿Què l’inquietaria més, que el seu fill li digués que vol ser banquer o que vol fer-se polític?
–Si no fos tan seriós el tema, li diria que polític. Neden entre problemes, però cap els esquitxa.

–¿Què li ha ensenyat la crisi?
–Que les coses sempre poden anar a pitjor.

–¿Què creu que ha de passar perquè això canviï?
–Tancar el país i tornar a començar evitant errors i malbarataments.

–¿Viure aquesta experiència té alguna cosa positiva?
–Segurament baixarem de pes amb la dieta que ens imposen a la força.

–¿Podria explicar cap acudit relacionat amb la crisi?
–No està el país per a acudits, però… «Entra un client a un hotel, amb la seva maleta, i pregunta: ‘¿Té habitacions?’. Li responen: ‘Sí’. ‘¿Quant costen?’, pregunta un altre cop. ‘¿Quant té?’, li contesta l’encarregat.

–¿Quina idea se li acut per millorar aquest panorama?
–Evitar malbarataments, aprimar les administracions públiques, les empreses públiques, les televisions públiques; produir més i millor, i també anul·lar subvencions inútils i de favor.

–¿Com hauria de ser un món millor, a diferència d’aquest?
–No sóc amic de les utopies. Em conformo amb un món més humà, on hi hagi menys sobresalts i problemes, on no hi hagi ningú que no sàpiga si podrà menjar demà. ¿És demanar gaire?