Alvocat amb codonyat

M’explica un magnat que fart de menjar codonyat s’ha passat al porc confitat. El seu amic l’abat s’ha convertit en un orat i per no ser delatat s’ha ficat en el cuirassat. Quant debat, quin combat, quin disbarat per jugar al desnatat del maleït rescat.
Tant me fa si en diem alvocat, regat o rescat, però l’única i cruel realitat és que les nostres administracions, la central i l’autonòmica, totes dues, es declaren incapaces de trobar finançament en els mercats i que davant d’això han de recórrer a una instància superior, Brussel·les, Frankfurt o Madrid, per no incórrer en impagament.
Segur que el rescat d’Espanya no serà com el grec, ni el de Catalunya com el de Múrcia, la realitat està plena de matisos, però en tots els casos s’entrega capacitat de decisió a canvi de liquiditat, sobirania per diners. Ja no és hora ni de buscar causes ni culpes, sinó de pensar en les conseqüències.
I aquestes són predictibles, encara que no ens agradin. Els Pressupostos estaran encara més condicionats per Brussel·les i els de la Generalitat per Madrid del que ja ho estan. A més a més, s’haurà de passar comptes trimestralment o mensualment, perquè les línies de crèdit que s’acordin es vagin convertint en transferències, i per tant ja no serveix amb plans o declaracions. Caldrà demostrar amb fets que es compleix el que es promet. Es tracta d’evitar la mala impressió constatada en l’últim Consell de Política Fiscal i Financera en què les comunitats van informar de només dos tancaments d’empreses i ens públics quan n’havien anunciat 600. O que l’execució pressupostària continua apuntant a un dèficit més a prop del 8% que del 5%. I per evitar-ho els tecnòcrates europeus «opinaran» sobre un ajust que, fins ara, té més d’increment d’impostos que de retallada radical.
El que és intocable
Els eurotecnòcrates completaran la feina abaixant pensions, acomiadant empleats públics, tancant empreses i ens públics, cancel·lant inversions en infraestructures (perquè segueix havent-hi marge), tancant aeroports, implantant peatges a les autovies... I respecte al fet diferencial i a la llengua… bona sort a les televisions autonòmiques o a les representacions de les autonomies a l’estranger. Si no, el temps ho dirà. Ja ho va explicar el ministre d’Economia a Barcelona a l’abril: «Si vénen uns altres a fer el Pressupost ja veuran què és un ajust». Perquè els homes de negre tenen una ideologia hiperliberal en l’aspecte econòmic («el millor Estat és el que no existeix»), decideixen en un despatx lluny d’aquí i, a més a més, no se sotmeten a l’escrutini de les urnes. La cirurgia de laboratori sempre és més fàcil.
La situació del deute espanyol ja és insostenible, i no només per l’indicador de moda i una mica superficial de la prima de risc. La corba de tipus va pel camí de la inversió perquè ja falta poc perquè sigui més car finançar-se a curt que a llarg, fet que evidencia la total falta de confiança dels inversors. I, per si en queda cap dubte, sembla que és qüestió de dies que Moody’s sigui el primer a catalogar com a bo porqueria el deute espanyol. En aquell moment, tota esperança s’acabarà al tancar-se els mercats. És injust, no té sentit… però sembla que serà així.
Potser el rescat es disfressa d’alguna manera, com una «facilitat per al refinançament i la liquiditat». Però diners suportats per una llista de condicions, per un mou , és el que va tenir lloc a Grècia, Irlanda, Portugal… Com que ara les autonomies s’apunten al fons de liquiditat autonòmic, el que vindrà primer serà un ajust de l’estructura territorial, amb una recentralització de competències, al qual s’uniran la congelació o reducció de pensions, un nou ajust en la prestació de l’atur i la reducció d’empleats públics, i tot plegat més intens com més diners ens prestin. Pot ser que ens ofereixin 300.000 milions, quantitat suficient per sortir dels mercats durant uns dos anys, o refinançament total, fet que elevaria la factura a més de 700.000. Europa s’ho ha de pensar molt bé perquè el seu futur està en joc, no només el nostre.
La nostàlgia
Tot això ens passa quan ens en recordem amb nostàlgia i enveja de nosaltres mateixos per l’empenta a l’autoestima que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona i, simultàniament, recordem la pèrdua d’un dels pares de la nostra Constitució. Tant de bo fóssim capaços de rescatar l’esperit olímpic o el de la transició en comptes de resignar-nos davant d’un futur gens clar, perquè veiem impotents i inermes com el nostre model d’Estat va saltar pels aires per un plat de llenties. Del títol vuitè de la nostra Constitució, el que versa sobre l’organització territorial de l’Estat, no en quedarà res, i si no s’ho creuen, el temps ho dirà. El que no es van atrevir a fer el que abans en dèiem poders fàctics de la transició ho faran uns tecnòcrates vestits de taronja i gel (o sigui holandesos i finlandesos) gairebé sense resistència.
Podem fer karate o entrar en combat. Algú hi haurà que l’hidratarà perquè passi més bé per la gola. Però encara que s’enllauni, sulfati o hidrati, s’ha acabat el debat, això és un rescat.
 
CONSULTOR