‘San Ernest Bueno, mártir’

¿E rnest Maragall encarna el santó demòcrata, el diputat rebel davant el tirànic aparell del seu partit? Sincerament, em sembla que no. És, més aviat, el cas del polític massa segur de si mateix, que es creu per sobre del bé i el mal. Recordo el tsunami que va desfermar el febrer del 2010, quan, sent conseller d’Educació del Govern de José Montilla, va publicar un article en un mitjà de comunicació rematadament hostil al tripartit afirmant que l’Executiu del qual formava part no tenia projecte de país.
CiU es va fregar les mans i va tenir munició per disparar durant unes quantes setmanes. Hauria estat lògic el cessament fulminant del conseller , però Montilla no es va atrevir a tant perquè es tractava del germà del seu antecessor. I Maragall, per la seva part, no va tenir tampoc la dignitat de dimitir, fins i tot sabent l’enorme dany que havia perpetrat a un Executiu que ja aleshores estava en hores baixes.
Així doncs, la cosa va quedar en res, en una escena de sofà a Palau: Montilla fent cara de retret i l’altre dissimulant amb alguna rialleta nerviosa. El més extraordinari és que aquest comportament, absolutament deslleial des de tot punt de vista, va tenir premi mesos després quan el PSC va confeccionar la llista al Parlament. I això que la gestió del conseller no havia estat gaire lúcida que diguem, ja que va mostrar una carència absoluta de mà esquerra per dialogar amb els sindicats. Mentre Pasqual Maragall va tenir l’encert d’enarborar la bandera «educació, educació, educació» en la seva primera campanya a la Generalitat, al seu germà li correspon el mèrit d’haver aconseguit el disgust majúscul dels docents amb el PSC.
A la novel·la San Manuel Bueno, mártir, que molts vam llegir al batxillerat, el personatge d’ Unamuno opta per la felicitat il·lusòria davant la veritat tràgica de la vida. El cas de Maragall és molt simple: va votar a favor del concert econòmic sabent que la seva actitud transcendiria el cas particular per traslladar-se a un debat intern i extern. No és un tema de consciència, sinó d’estratègia dels sectors del PSC que subscriuen postulats confederals, impregnats de retòrica sobiranista i divagacions independentistes. La veritat tràgica és que aquestes tesis, ara com ara, no tenen cabuda en el socialisme català, si de veritat ens creiem les resolucions del seu últim congrés. La felicitat il·lusòria de Maragall és que consideri així resolt el problema de la seva salvació patriòtica.
Em sembla que assistirem durant mesos al ximplet joc del ratolí i el gat. El dissident no voldrà anar-se’n, sinó que l’expulsin, mentre que la direcció evitarà costi el que costi expulsar-lo, intentant que se’n vagi sol, ja que temen que, contràriament, acabin convertint-lo en San Ernest Bueno, mártir.