Mor l’intel·lectual Ainaud de Lasarte

Josep Maria Ainaud de Lasarte, un dels símbols de la Catalunya que es va conjurar per resistir els embats del franquisme en el terreny polític i cultural i sobreviure a la dictadura, va morir ahir a la matinada als 87 anys. La seva salut estava deteriorada des de feia temps i havia perdut la vista, malgrat que els seus amics sub-
ratllen que va estar considerablement actiu fins al final.
Ainaud de Lasarte va ser advocat i historiador, promotor cultural, polític i, en general, un activista del catalanisme que atresorava una característica poc estesa: tot i ser pròxim a Jordi Pujol no despertava rebuig en altres espais ideològics. De fet, va ser un dels intel·lectuals més pròxims a Pujol, de qui va ser assessor.
Nascut a Barcelona el 1925, era fill del pedagog Manuel Ainaud i nét de la feminista Carme Karr. Un dels seus principals llegats són les biografies de personalitats catalanes de la tradició i la classe política prèvies a la guerra civil. Ainaud va escriure sobre el primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba; sobre el president de la Generalitat Francesc Macià, i sobre Francesc Cambó i Ventura Gassol, entre moltes altres obres. Durant la seva joventut va començar a participar en moviments antifranquistes com el Front Universitari de Catalunya i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Llicenciat en Dret el 1952, va participar en la creació del Grup d’Advocats Demòcrates el 1974, dos anys abans de fer-se militant de Convergència Democràtica de Catalunya, partit pel qual va trepitjar l’arena de la política sense deixar que l’esquitxessin les recurrents baixes passions del sector.

CÀRRECS POLÍTICS / Diputat de CiU al Parlament en la primera legislatura després de la recuperació de la democràcia, del 1980 al 1984, va ser també regidor nacionalista a Barcelona, del 1987 al 1990. Però la seva trajectòria política queda en segona pla en comparació amb la seva aportació cultural, en una activitat que del resistencialisme clandestí dels seus primers temps –al qual obligava la dictadura i la por que la Catalunya anterior al franquisme fos liquidada– va passar a una difusió cultural normalitzada que el va portar a tenir una presència significativa en mitjans de comunicació en les últimes dècades.

RECONEIXEMENT / Es va fer creditor de molts guardons, l’últim, la Medalla d’Or de la Generalitat, màxima distinció de la institució, que va rebre al maig juntament amb el filòleg Antoni Maria Badia Margarit. Llavors, el seu amic l’escriptor Josep Maria Espinàs el va qualificar de «treballador generós». Ahir la llista d’elogis era interminable. Ainaud va ser homenatjat per l’expresident català Jordi Pujol, que el va descriure com «un mestre d’idees i valors. Ha estat fidel a les seves conviccions polítiques i religioses. Comprensiu i dialogant». El president, Artur Mas, va afirmar que Ainaud va ser «un home d’una peça» amb capacitats intel·lectuals «gairebé il·limitades».
La família va anunciar que no hi haurà capella ardent. Al setembre s’organitzarà un acte públic d’homenatge. Tampoc caldrà esperar gaire perquè li faci un reconixement l’Ajuntament de Barcelona, que el 2006 li va concedir la seva medalla d’honor. Així ho va anunciar ahir l’alcalde, Xavier Trias, que va qualificar Ainaud de «gran home que va fer molt per la difusió de la història i la cultura catalana». Trias va explicar que el consistori estudiarà la possibilitat que un espai públic, probalblement una biblioteca, porti el seu nom.