Rumba catalana

Cap Roig aquest dimecres. Rosario s’acomiada de l’escenari al crit de Visca Catalunya . Acaben així 90 minuts de concert esquitxats des del principi fins al final pel ritme de la rumba... catalana, com explica el gran Jordi Bianciotto en la seva crònica d’avui. A la platea, la middle class que resisteix a la crisi i a la qual el president Mas ha seduït amb el pacte fiscal s’engresca de cançó en cançó fins que acaba dreta corejant i fent palmes amb els ritmes de la filla d’un gitano de Gràcia que no sap per què se sent cada dia més a gust en aquesta Catalunya pretesament intransigent que divulga el cazalla party madrileny.
De mestís a singular
Un gresol de tradicions que han derivat en amalgama de músiques, versos, imatges, colors, ritmes i sabors que per entendre’ns anomenem cultura catalana. Amb singularitats tan particulars com el pa amb tomàquet, invent fet a mitges entre la gent del país que portaven pa de pagès a les obres de l’Expo del 29 i els murcians que portaven els tomàquets. Plegats van decidir que amb el tomàquet es podia estovar el pa. Les singularitats són un valor en alça en la cultura global i neixen sempre dels mestissatges. Fins al moment en què se n’obliden els orígens. Alguns estúpids segueixen pensant que Guifré el Pilós menjava pa amb tomàquet i altres estan convençuts que la rumba catalana és un vestigi del flamenc. Però no. Com li explicava aquest diumenge un Peret immens a la gran Rosa Badia a Ràdio Barcelona, «la rumba catalana ja fa dècades que no té res a veure amb la flamenca». Per això a Cap Roig la ballaven sense pensar en Lola Flores .
Tot això tan natural ha sorprès alguns integristes quan el president del Consell Nacional de Cultura, el poeta Carles Duarte , ho ha aplicat a la literatura. Un tema que semblava resolt des de la participació a la Fira del Llibre deFrankfurt, però que algunes capelletes literàries es neguen a acceptar per por de quedar-se sense el premi que anhelen, més preocupades per figurar molt que per escriure bé.