Rosario, festa amb pena

Rosario és enrenou rítmic, calor, exotisme, orgull, estirp i moltes declaracions de principis fonamentals, compartibles pel 99% de la humanitat: «Per un món amb amor, sense guerres, sense fam», «aquesta vida és molt bonica i s’ha de viure». Així es va expressar, amb aquest to diàfan, la cantant madrilenya dimecres al Festival de Cap Roig, on va condensar 20 anys de trajectòria en 90 agitats minuts davant un públic que va esgotar les localitats.
En aquestes dues dècades, Rosario ha trobat un espai en què se sent còmoda allà on el flamenc rumber se cita amb els ritmes afroamericans . La cançó que va obrir el concert, Gypsy funky , del seu últim disc, Raskatriski , va servir en safata l’eslògan. Cadències negres, però lleugeres i aromàtiques, barrejades amb el deix del sud i textos que colen missatges de reafirmació racial i familiar: « Quién dice que las Flores no sabemos cantar funky... », va entonar, desafiadora.
Del seu primer disc, De ley , només va interpretar la cançó que li dóna títol, i del nou, tres més. Amb ella, una banda molt professional, amb veterans com Fernando Illán (director musical) i Nacho Lesko, i una corista de suport, Mayte Pizarro, amb més protagonisme del que és habitual, que arribava allà on la veu de Rosario es retirava evitant els excessos, com en el blues Quiero cantar.

VALORS DE FAMÍLIA / Les cites a la família són part del personatge, i les va lluir amb maneres no exactament subtils. «¡Que visquin la mare que em va parir i el pare que em va fer, que eren una bomba explosiva!», va proclamar. Quan va atacar Al son del tambor va demanar «que vingui El Pescadilla a cantar aquesta rumba catalana», i va seguir adscrita a aquest gènere nostre en la versió accelerada del bolero Algo contigo .
Però, tot i que van dominar els tempos moguts, com a Oye mi son, Qué bonito o la rockera Estoy aquí , dos dels moments que més van calar a les grades els van afavorir dues balades d’elevat octanatge. Una, Te quiero, te quiero , de Nino Bravo, que Rosario va gravar en el disc d’homenatge 40 Años con Nino . L’altra, No dudaría , del seu desaparegut germà Antonio; «la primera que va escriure, amb 18 anys». Solemne escena d’emoció col·lectiva amb llàgrimes furtives observades en alguns seients.
El sentimentalisme es va encomanar amb cert perill a la breu tanda de bisos, que Rosario va obrir amb una altra adaptació, la de Lucía (repescada d’un altre tribute album : aquell Serrat eres único , del 1995). Però per tancar la sessió es va decantar pel terratrèmol rítmic amb Muchas flores, cançó popularment coneguda com a ¡Marcha!, molt celebrada per un Cap Roig que en aquell moment havia quedat una mica tristoi.
Gran final i sectors fans que van encunyar un piropo exclusiu ( «¡Olé tú! », repetien). Rosario no va tornar a sortir, però abans d’esfumar-se es va ajupir, procurant no rebentar els microshorts , va fer un petó a terra i va cridar «¡Visca Catalunya!». La senyera del castell de Cap Roig onejava, complaguda.