Nora Almada: «Dels catalans em meravella la sobrietat»

Arquitecta de formació i apassionada per les lletres. Nora Almada Galván (Buenos Aires, 1962) va ordir durant sis anys l’últim dels seus poemaris: Ísola (Eugenio Cano Editor).

—Una formació eclèctica, la seva.
—Crec molt en la versatilitat, i no té per què agradar-te una sola cosa. M’apassiona l’arquitectura, però estimo fonamentalment la literatura perquè a través seu em connecto. Quan vaig començar a coordinar tallers d’escriptura creativa, als anys 90, vaig sentir que sortia alguna cosa de dins meu que m’emocionava. I ara que sóc professora de secundària ho corroboro. A més, em sento útil.

—¿Com viuen les retallades?
—Treballo en un institut ubicat en un barri de classe obrera, amb molta immigració, i he comprovat emocionada com l’equip directiu del centre i el personal docent, amb mitjans ínfims, han intentat tirar endavant amb la millor de les voluntats. Els docents han fet màgia aquest any, creguin-me.

—I el que ens espera...
—És un tema que ens afecta a tots. Un nen o una nena mal formats són un futur que es trunca. Hem d’ensenyar-los a pensar i a discernir en llibertat. Crec que tots hauríem de sortir en defensa d’això i, per descomptat, de la sanitat.

—¿La literatura ajuda a respirar?
—A partir de la lectura entens la vida. La literatura sorgeix per això, per entendre moments històrics o algun misteri de l’ésser humà… A vegades em sorprenc pensant: ‘Ui, això ho hauria fet Andrea, la protagonista de Nada , de Laforet’.
—¿Què és per a vostè la poesia?
—És la meva manera de mirar el món. Fer-ho des de la poesia s’assembla al cine: una imatge darrere l’altra, sons i imatges que cauen.

—Un vers d’ Ísola diu: «Aún no llevo el salvavidas puesto».
—Reflecteix la meva creença que s’ha de transitar per la vida sense proteccions; t’has d’arriscar, sortir, enfrontar-te i interaccionar sense por. La por paralitza.

—¿Viu amb el cor escindit?
—Vaig triar anar-me’n per desig, ben diferent de l’exili polític o econòmic. Sento que tinc dues cases, peròno penso mai que me’n vaig, ni que em quedo, sinó que vaig sent. Sí que és cert que, quan una persona es mou del territori on va néixer, estarà dividida per sempre. També afirmo que poden mantenir-se els afectes als dos llocs.

—¿Espanya ha sigut generosa amb els llatinoamericans?
—Jo crec que sí. De tota manera, les polítiques sempre tenen a veure amb el Govern de torn. En aquest món globalitzat, la immigració ni tan sols s’hauria d’anomenar: existeix, forma part, i les barreges són sempre enriquidores. És mentida el mite que el llatinoamericà tregui la feina a l’espanyol.

—Vostès en saben molt de crisi.
—L’Argentina va ser un laboratori mundial de les crisis econòmiques, i ara està passant aquí. L’únic que demano és que la gent obri el cor, que sigui solidària. Les coses no només passen quan ens passen a nosaltres. L’Amèrica Llatina és un territori de braços oberts. Catalunya sempre ha estat generosa amb mi.

—Un acudit: ¿sap quina és la joguina favorita dels argentins? El io-io.
—Ha, ha, ha… Detesto els tòpics, però hi ha una realitat a l’Argentina que té a veure amb la barreja de races a la base social. L’argentí és sobretot un ésser dialèctic.

—I dels catalans, ¿què n’opina?
—Em meravella dels catalans la sobrietat; són un poble sobri. Si una cosa no es pot dir dels argentins és que siguem sobris. ¡Però tampoc som tots fanfarrons!

—¿Algun defecte?
—Al principi, hi ha una lentitud en les relacions que sembla desconfiança o desconcert. Triguen molt a obrir-se i costa que et convidin a casa. Una escriptora sud-americana que estimo molt em va dir un dia: «Costa tant que, quan t’obren, ja te n’has cansat i has marxat». No obstant, quan t’obren la porta, està oberta per sempre.

—¿Els seus argentinismes favorits?
— Faso (cigarret), pilcha (roba), bancátela (aguantar), mina (dona), jetra ( traje al revés). I, per decomptat, gotán (tango), la paraula que més bé defineix la melancolia argentina.

—¿I el seu tango?
SEmD La última curda . Una estrofa diu: «La vida es una herida absurda/, y es todo, todo, tan fugaz/ que es una curda, nada más,/ mi confesión». ¿Què vull dir? Obrim-nos, tot és ràpid, siguem generosos.