Argentina, BCE, Bustos i els peatges

Veig que el Parlament argentí celebra la nacionalització d’YPF com si es tractés de la declaració d’independència. Bon profit els faci. El peronisme i les seves conseqüències històriques ressonen a pseudorevolució francofeixista des del poder. No els fa falta guillotina: els decapitats campen lliures. Són més antics que el io-io. ¡Pobres psicoanalistes!
Veig i sento a les tertúlies condemnes a la cimera del Banc Central Europeu. Draghi no és aigua clara i a Goldman Sachs podia haver ajudat Grècia a mentir sobre el seu dèficit. Fatal. Passa que algunes de les crítiques al BCE són gairebé puerils.
Ningú t’obliga a demanar diners al banc de tots els europeus. És clar que, si demanes diners, et posen condicions. Normal. ¿Preferim que el BCE concedeixi crèdits incondicionalment? ¿Volem que s’enfonsi? ¿Ens és igual? ¿Segur que són els «dolents»? No suporto Draghi, però desitjo sort al banc. Recordem que ens ha comprat deute públic en el que pot ser el negoci de les cabres. També he sentit i vist crítiques solvents. Hi ha gent que es pren la molèstia d’analitzar, llegir i entendre. Aquesta és la crítica que aporta llum. Saben, a més a més, que això de l’euro es pot trencar.
Cedint a l’anòmala mesura que avui m’embarga, felicito els que han evitat que les joventuts brunes es divertissin en la seva ultra violència de kristallnacht d’estar per casa. Felicito Puig, que es va ajudar dels seus Mossos, de la Policia Nacional i fins i tot de la Benemèrita. Com són les coses.
He vist també Manuel Bustos, l’alcalde de Sabadell, fent equilibris gairebé impossibles a la primera línia de foc municipal. Ell, i tants alcaldes a qui presideix, són els que donen la cara. Demanen que la Generalitat pagui, la Generalitat va retallant i demana diners al Govern de Rajoy, que requereix al seu torn més retallades. Cercle infernal. Els alcaldes de peu saben que la crisi té noms propis. Molts d’aquests alcaldes saben arremangar-se perquè provenen del món real, prenyat de dificultats, ofecs i impediments. Les seves necessitats van crear l’òrgan.
Bustos commou amb la seva àlgebra humanitzada, traient recursos d’on no n’hi ha,perseguint bancs i empreses perquè es mullin. Commouen els voluntaris, les monges de sang calenta i el personal que organitza els bancs d’aliments. Sense ells això seria insuportable.
Per cert, és memorable que TV-3 dediqui La Marató a «la pobresa». Sense eufemismes ni tonteries. Això sí, la Generalitat culparà Madrid de la pobresa d’aquí, com sempre.
El Govern de Mariano Rajoy és inempitjorable. El seu rècord es troba en la distància temporal. Entre el que diu que no farà i el que fa, passen com a màxim 48 hores. Penós Guindos balbucejant avergonyit la paraula IVA . El problema del PP va ser la seva campanya electoral trufada o bé de mentides o bé d’ignorància. Perdó, falsa disjuntiva: de mentides i d’ignorància.
Inquietant i interessant això de negar-se a pagar els peatges. Franco va tenir problemes amb una vaga de tramvies a Barcelona com a protesta per l’augment del preu del bitllet. Va ser històric. Si Esquerra patrimonialitza això del peatge... Jo què sé.